Dia 0: Son i tempesta de sorra
Hora de trobada a l’aeroport del Prat. 4.30 AM. Entre els nervis i tot, se’m fa impossible dormir. L’aeroport és tot un espectacle de cares de son. Famosos, professionals i amateurs... tots pillen per igual.
Després del vol i un transport amb autocar que... mare meva com condueixen per aquí; arribem a Merzouga que es troba bastant al mig del desert, i on per sorpresa està plovent! No cau molta aigua però arribar al desert i veure com plou no és el que un espera. Tampoc esperàvem la tempesta de sorra de benvinguda. Era divertit veure com els corredors, organitzadors i acompanyants intentàvem tapar-nos per evitar la sorra mentre els autòctons observaven tant tranquils... Ara fa molta gràcia la imatge, però puc assegurar que allà tots teníem el cul una mica petit pensant en com seria anar en bici l’endemà si la tempesta continuava. Per sorpresa però, al vespre la tempesta acaba i en marxar la sorra de l’aire apareix un paisatge de dunes espectacular. La nit acaba sent tranquil·la, encara que amb el vendaval i la sorra amunt i avall, dormir a la haima és pràcticament com dormir en una platja de sorra fina.
- Interior d'una Haima... amb sorra per tot
Dia 1: Primeres sensacions, caigudes i una mica de run per la sorra.
El primer matí és fa una mica estressant, toca espavilar-se a les 6 AM, i a més a més havia tocat avançar l’hora just aquell dia, amb els últims preparatius i tot, la nit s’havia fet curta al final. Esmorzar, vestir-se, recollir la bici, recollir l’aigua passar control de firmes, comprovar-ho tot... Arribo a l’arc bastant just de temps i enmig de tota la gent no trobo a ningú conegut... bé Santi Millan i Josef Ajram no els conto com a coneguts.
No hi ha gaire més temps per posar-se nerviós perquè sona la bocina i arrenca la cursa. Tocava travessar 4 km de dunes on per la majoria l’única opció és baixar de la bici i anar a peu. Al principi miro d’anar fent caminant com tothom m’havia recomanat, però al cap d’una estona trobo que puc fer-ho també corrent així que a ritme suau vaig tirant i avanço a molta gent, alguns, patint ja de manera descomunal. Tot just sortir de les dunes, primer control de pas i inici d’una pista pedregosa. Començo a rodar sol i m’enganxo al cap de poc amb la Mercè Petit, que venia darrera. Anem fent fins que el que anava a roda meva m’informa de que l’eix de la roda del darrera sobresurt estranyament. Després de veure-ho paro i comprovo que efectivament estava a punt de saltar. Era un defecte de la bici que ja teníem més o menys previst, però que de cap manera pensava que apareixeria abans del km 20! Apreto l’eix tant com puc i continuo, ara sense parar de mirar-lo cada pocs minuts...
L’etapa l’havien retallat per la tempesta de sorra del dia anterior, en total uns 40km menys, que crec que tots vam agraïr bastant, perquè els prop de 70km que havien quedat per res es van fer curts. Vam tenir temps de perdre’ns una mica i ficar-nos en un tros de terreny més sorrós i lent que la pista que tocava i que ens va fer perdre un temps preciós, però que també va servir per escarmentar i aprendre a anar molt més alerta els dies següents. Als últims quilòmetres miro de no cremar-me gaire i arribar fresc, pensant ja en la propera etapa. Massatge al fisio, bon menjar i una mica de descans. Sembla que tot va bé, als últims quilòmetres he notat que la mà esquerra em quedava adormida, tot i que penso que recuperaré la sensibilitat ràpid descansant, i encara que el cul ja va una mica irritat no li dono gaire importància, un altre dels molts errors de novell... no sabia el que m’esperava.
-Darrers moments en els que la bici va mantenir-se neta
Dia 2: Primera etapa de 100 km, la sorra comença a cansar...
Comença l’etapa marató de la Titan, això vol dir enllaçar dues etapes (100km + 140km) sense possibilitat d’assistència de mecànics ni fisioterapeutes i havent de carregar amb tot el material de cursa (menjar i recanvis), roba, sac i matalàs per no dormir al terra... hi havia qui anava amb la casa a l’esquena, també gent que anava increïiblement lleugera... Vaig intentar carregar el mínim i lligar el sac a la bici com la majoria. Molts l’abandonaven després abans de sortir el dia següent, jo vaig tornar a lligar-lo al manillar, però les brides van reventar amb els bots i el vaig perdre a mitja etapa. Sense més brides de recanvi vaig pensar que era estúpid parar a recollir-lo i dur-lo sota el braç, així que algú podrà dormir més calent per allà a partir d’ara. Tornant a la segona etapa, els 100km se’m fan molt pesats i eterns. Començo a adonar-me que tinc el comptaquilòmetres mal calibrat i que les distàncies no em coincideixen, així que les distàncies parcials es fan sempre més llargues. A més a més, l’etapa passava per un munt de trams amb sorra que em porten pel camí de l’amargura... pistes rodadores? Aquesta gent sap què vol dir rodar? L’Anna està molt contenta del terreny, podeu preguntar-li quan la veieu. Tot el que diré és que sort que vaig anar amb una bici de doble suspensió és admirable com arriba a aguantar la gent amb una bici rígida.
El final d’etapa acaba per uns camins pedregosos, i altre vegada, l’arc de meta no es deixa veure fins l’últim revolt. Toca mirar de descansar seriosament perquè la següent etapa suma 140km que com siguin com els d’avui es poden fer molt llargs.
Per cert, el cul aquí ja amb dues llagues i la mà esquerra cada cop més adormida i amb menys força... comença el patiment.
Dia 3: Mal dormint i 140km, arribem a l’equador!
La nit ha estat molt freda, més del que pensava. Abrigat amb samarreta i malles tèrmiques, he hagut de recórrer a la manta tèrmica a les 4 de la matinada perquè el fred m’havia despertat. Tremolant intento tapar-me sense fer gaire soroll. Acabo respirant a dins del sac per mirar de fer pujar uns graus la temperatura... es troba a faltar un sac en condicions en aquests moments... i pensar que a l’armari n’havia deixat un que abrigava el doble només perquè pesava 500grs més! Només despertar vaig amb l’Anna a fer cua a la infermeria, dos compeeds al cul i tira milles... no som els únics i la cosa sembla una mica alarmant, només han passat dos dies i ja anem així... millor no pensar-hi.
Intento sortir amb calma, les cames fan mal a primera hora i seure al seient de la bicicleta reclama una delicadesa enorme. Queden molts quilòmetres per davant i quedaran encara tres dies més després d’arribar, millor no cremar-se. Els quilòmetres van passant, creuem bastants poblats, els nens animen i fan gràcia, encara que també hi ha ciclistes que reben pedrades, cops o fins i tot els i punxen una roda... millor no acostar-s’hi gaire.
L’etapa acaba molt bé, l’últim tram és per una pista ample i sinuosa bastant llisa i amb una mica de baixada per on la bici va com un avió. Gaudeixo al màxim apretant en tot el tram com si anés per la carretera de Mata. Rampa de les maques just al final que no costa gens perquè ja acaba la tercera etapa i arribem a la meitat de la cursa! Avui massatge i més comoditat per dormir. El cul, una mica més foradat, demà doble culotte si o si.
- Muntatge de bicis el primer dia
Dia 4: Pujades que et deixen sense cames, baixades que et deixen sense braços, vistes que et deixen sense paraules... l’Atles és impressionant.
Arrenca el quart dia, l’etapa fa molt de respecte, 101km per davant i 2000 metres de desnivell positiu en els primers 57. En resum, una pujada interminable i rampes de fins el 19%. Si la Titan Desert havia de suposar un abans i un després en la meva vida, sense cap mena de dubte va ser aquest 2 de Mag a l’Atles.
Igual que els tres dies anteriors, plantejo l’etapa de manera conservadora, mirant de reservar forces per arribar sencer al final. A més a més, després de la pujada esperaven 25km de baixada pedregosa i amb revolts complicats. Amb la meva limitada tècnica de descens i la mà esquerra més adormida cada dia, veia que hauria d’arribar ben despert per no haver de baixar amb l’helicòpter.
A les primeres pujades es veu com les coses canvien una mica respecte els primers dies, avui les bicis de 29” no van tant bé, i molts dels que normalment estan a davant, van quedant endarrere. D’altra banda es va veient com hi ha gent molt forta que va a tot drap només començar. Espectacular. A mesura que vaig pujant noto com cada vegada l’esquena se’m carrega més i més. Amb el doble culotte i per mirar d’anar millor, havia modificat una mica l’alçada i la posició del seient, i possiblement allò estava ajudant a què les lumbars es carreguéssin tant. Bé, segur que apretar amb aquelles rampes també hi tenia alguna cosa a veure. Els quilòmetres cap amunt passen més lentament que mai. Quan arribo a la meitat vaig una mica desmanegat, la part més fotuda ja queda enrere, però de cap manera m’esperava un final com el que venia.
A falta d’uns 15km per arribar al punt més alt de l’etapa les punxades a l’esquena ja eren insuportables, anar assegut era una tortura, i anar aixecat volia dir carregar massa les cames, s’havia d’anar alternant i aguantar... Les llagues al cul fan molt mal, també fan mal els peus quan portes 3 hores apretant els pedals, però el mal que em feia l’esquena en aquells moments realment convertia els altres en insignificants. Em vaig pendre un analgèsic amb l’esperança de recuperar-me una mica, però allò no baixava. Per ajudar una mica, el port de muntanya no s’acabava mai, amunt i més amunt, quan et pensaves que passaves el coll miraves a dalt i encara veies a algú que pedalejava més amunt. Millor mirar els dos metres de davant la bici i anar fent...
Amb llàgrimes als ulls supero el punt dels més de 2200m d’alçada, passo els últims colls que m’acaben de trencar i arribo a l’inici del descens. La gent que em trobo en aquest darrer tram va totalment fosa. Jo no puc ni parlar, només puc pensar en la baixada i que no sé ni com posar-me damunt la bici per aguantar millor el mal. Les vistes eren realment espectaculars, una pena no poder gaudir-ne amb calma. Portava més de dues hores aguantant un dolor amb el que estant a casa no m’hagués ni aixecat del llit i només desitjava poder-me estirar. S’havia d’acabar l’etapa com fos.
El descens és prou fàcil al principi, però ràpidament es comença a complicar per les pedres i els revolts. La mà esquerra no respon gens bé, és com si fos de fusta, a cada sotrac és més difícil mantenir-la agafant el manillar i començen a venir els ensurts. Deixo anar crits de dolor i d’espant cada cop que em salta la mà del manillar. L’únic que puc fer és controlar molt la velocitat per minimitzar el risc. Aguanto com puc fins que en el pitjor tram sem descontrola el manillar i no puc evitar la caiguda. Quina hòstia!
Un corredor baixava darrera meu i es pensava que m’havia matat. No recordo ben bé com va anar la cosa, però sé que vaig caure cap al costat dret, (al menys era el costat de la muntanya en aquell moment i no vaig anar barranc avall), uns rocs em van passar ben a ran de la cara però no em van tocar, vaig tenir una sort increible; parant tota la caiguda amb el manillar i la cuixa i tot el que em vaig endur eren uns talls a la cama, una petita rascada al colze, un cop de manillar a sota les costelles i les pulsacions al màxim. Amb tota l’adrenalina em vaig aixecar de pressa i vaig veure la cara d’espant del corredor que havia vist la trompada i no parava de preguntar-me si estava bé. Continuo fins l’últim avituallament de l’etapa que era a menys d’un quilòmetre i allà paro per beure una mica. En arribar tenia el quàdriceps inflat de mala manera, tenia un bony que era com una pilota de tenis, i els talls feien una mica d’angúnia. La doctora de l’avituallament no em deixa marxar fins que no m’unta la pota amb betadine.
L’últim tram es fa etern, pista pedregosa i amb troços plens de sorra creuant un riu sec. No puc donar més de cinc pedalades seguides, cada cop que faig força amb la cama dreta el quàdriceps em recorda la caiguda; amb aquest ritme lamentable començo a veure l’arc d’arribada i per fi arribo al final. En total 7 hores de bicicleta, dues contractures a l’esquena, el cul més foradat, els peus punxant més que mai, durícies a les mans d’apretar el manillar i la cama que feia pena.
Mai abans havia aguantat tant dolor. Aquell dia el massatge va ser gloriós.
- Recuperant-me de la trompada...
Dia 5: algun dia s’havia de punxar...
En Joan Carles em va dir abans de marxar que tard o d’hora rebentaria, i que més valia intentar ser conservador i procurar petar el més tard possible. D’alguna manera, després de la quarta etapa i d’arribar com vaig arribar, vaig decidir que jo havia rebentat a l’etapa de muntanya. Havia aconseguit descansar bé, i gràcies al treball del fisio, a les tires de colors que duia per tot el cos i als analgèsics, em trobava prou bé.
La cinquena etapa començava amb una mica de pujada (res a veure amb el dia anterior), vaig mirar de cuidar molt la posició de l’esquena pujant i com que m’anava sentint molt bé vaig anar tirant a bon ritme. Tot anava bé fins que al quilòmetre 20 noto que la roda de darrera va baixa. Paro, inflo i continuo. Al cap de poc, altre cop baix. Torno a parar, inflo amb una espuma i em quedo amb la cara de tonto veient com l’espuma va sortint a través de la coberta per dos talls. Intento taparo una mica amb el dit a veure si coagula i rodo una mica però allò no para de desinflar-se. Torno a parar i començo l’operació per posar una càmera (la roda era tubeless); havia dit a dos companys que anaven amb mi que tiréssin, perquè posar la càmera és un moment... El que no havia pensat era com tancaria la coberta si amb la mà esquerra no podia gairebé ni pujar-me la cremallera del maillot. Resumiré el drama perquè va ser horrible. Tot pringat d’espuma i líquid tubeless renegant amb eco pel congost en el que estàvem i corredors que em veien i no paràven. Resulta que l’esperit de companyerisme a la Titan existeix només a partir dels que en cursa van del 180 cap enrera. Finalment, quan estava a punt de llençar la roda, arriba un grup de companys d’equip i m’ajuden a montar-la.
Surto amb tota la rabia acumulada i tiro tant com puc. Al següent avituallament veig que torno a anar baix de pressió a darrera i inflo amb la manxa. Continuo i al cap de 3km altre cop la roda toba... desesperació. Baixo, em poso a inflar i llavors passen uns tios de Xixona que veient-me manxant allà la mig paren per donarme una ampolla de CO2, jo en duia, però estant al menys de la meitat de l’etapa havia preferit reservar-les per quan més endavant faltéssin les forces. Després d’inflar allò, veiem que perd aire a gran velocitat, així que no queda més remei que posar una altra càmera. Quan veuen que tinc feina per desmuntar la roda amb una mà, deixen les seves bicis i es posen a fer-ho ells. Uns minuts més tard, hi havia sis persones aturades per mi, entre tots, muntant la roda i aguantant la bici mentre jo m’ho mirava. En acabar em donen una càmera més de recanvi per si tornava a foradar i m’engeguen a tirar endavant.
Amb tot això quedava més de la meitat de l’etapa hi havia estat ben bé mitja hora parat per la roda. En aquells moments, els meus companys habituals estaven molt lluny, així que em vaig tirar 60km rodant sol amb un vent en contra de **** mare. De tant en tant atrapava a algu però ningú per a poder fer relleus. En definitiva, va sortir un entreno de triatló genial.
Arribo a meta esprintant amb tot el que em queda i amb unes ganes increïbles d’acabar la cursa. Temnint la cinquena etapa al sac, la cosa començava a veure’s bé.
- Reventat després de l'etapa
Dia 6: tot va bé si acaba bé!
El darrer dia al campament tot funciona amb automatismes, vas d’aquí cap allà i prepares les coses com si res. Costa aixecar-se, però hi ha forces extra perquè arriba el final. Aquest cop em situo més endavant a la sortida per poder agafar un bon lloc des del començament (els 100 primers van a un ritme infernal, però vull mirar d’anar el més a prop seu, a veure com va). El meu objectiu era acabar intentant fer-ho el millor possible, però sobretot mirant d’arribar amb força els últims dies per no acabar arrossegant-me. Al final va sortir prou bé.
Així arrenca la sisena i última etapa, qui es pensava que seria un passeig tranquil per acabar estava equivocat de ple. La veritat és que hi va haver de tot, pistes amb sorra, pistes molt pedregoses, una mica de dunes, alguna pujada poc pronunciada però llarga, molta calor igual que el dia anterior i molt vent en contra. La volta es va fer llarga, i sense saber ben bé perquè ni com, em vaig tornar a trobar pràcticament sol contra el vent. La gent va acabar una mica cremada, i la veritat és que una altra vegada, tants troços de sorra irritaven una mica bastant. Després de tants quilòmetres però, un acaba agafant tècnica per collons, i acabes sense baixar tant de la bicicleta, però tot i així, hi ha vegades que embarranques igual i creieu-me que cansa molt.
Al final vaig aconseguir mantenir les forces i vaig poder córrer prou tota l’etapa. Els últims 10km van fer-se molt llargs però ja era el final i no hi havia excuses per no tirar. M’imaginava arribant a meta i no podia aguantar les llàgrimes. M’emocionava de pensar com havia costat cada quilòmetre i tot el que havia aguantat. Encara va quedar caminar uns metres per l’odiosa sorra veient ja les banderes del final, però ja no importava. Estava sol, igual que m’he trobat en més de la meitat de la cursa, i sol vaig creuar l’arc on hi havia en Fèlix Dot rebent als corredors. Crec que el que li vaig dir va ser: Que cabrons, quina última etapa! I ell rient i donant-me la pedra de record... com es nota que va en un cotxe el tio.
- Amb en Jan (mig) el fisio que em va cuidar, i en Joan (esquerra de la imatge) un tio que li vàren perdre la maleta i va acabar la Titan amb roba i material cedit pels altres corredors... Impossible is Nothing!
Bé aquesta ha estat la meva experiència, unes 34 hores damunt la bici, per mi ha estat brutal, no puc dir que es gaudeixi gaire durant la cursa, perquè el terreny i les condicions et fan patir tard o d’hora. Hem passat per llocs espectaculars, hem vist a alguns dels millors ciclistes del món oferir el millor d’ells mateixos com a esportistes i com a persones. Hem pogut conèixer gent magnífica i hem pogut posar-nos a prova. Realment són molts factors els que intervenen en una cursa així, i són moltes les coses que no depenen d’un mateix que poden impedir-te acabar. Arribar al final ha estat enormement gratificant, i no hagués estat possible sense el treball d’en Jan (el fisioterapeuta que em va cuidar), l’ajuda diària dels mecànics, els consells d’en Sergi (company de l’Anna), i les penes i els mals que vam compartir cada dia amb l’Anna i tots. Quant era a la sortida el primer dia amb els 400 corredors més que hi havia, vaig pensar que seria impossible trobar solitud en el desert d’aquella manera. Però la veritat és que un cop s’allarga el grup si que acabes estant sol, de fet, crec que he passat més d’un 70% de la cursa sol, i pensar en tots els quilòmetres que he compartit amb companys i amics m’han donat molta força.
No hagués pogut aconseguir-ho mai sense el suport dels de casa i com no, de la família Gras, que han fet tot el possible per proporcionar-me tot el que he necessitat.
I a tu Joan! No saps com he trobat a faltar la teva roda tio...
Comentarios