Nascut a Barcelona el 18 d’octubre del 1970. Professional de la imatge, ha guanyat el Piolet d’Or atorgat per la Federació Espanyola l’any 1995 i el premi a la millor activitat a l’Himàlaia el 2008. Ha escalat set vuitmils: sis vuitmiles principals, Shisha Pangma (Ruta britànica de la sud en estil alpí), Annapurna, Broad Peak, Dhaulagiri, Manaslu i Kangchenjunga, i un vuitmil secundari, el Shisha Pangma Central també per la Cara Sud (Ruta Loretan). Des de fa 15 anys treballa com a càmera al programa de TVE “Al Filo de lo imposible”. Ha dut a terme expedicions per tot el món: Àsia, Groenlàndia, Antàrtida (Terra de la Reina Maud), Georgies del Sud, EUA. Ha guanyat el premi de periodisme de Muntanya del Festival Internacional de Torelló. Treballa com a conferenciant des de fa més de vint anys, en l’àmbit recreatiu (clubs i associacions) i en el d’incentius empresarials.
Avui neva al Camp Base Avançat (CBA, 6.400 m). És el primer dia que ho fa, després de molts dies d’intens vent. Un cop closa la primera fase d’aclimatació, que va consistir en pujar al Col Nord (7.000 m), vam decidir baixar dos dies al Camp Base Xinès (5.150m). Just ahir vam tornar a pujar al CBA en el dia, amb un bon horari de menys de sis hores. Però avui el salt d’alçada es torna a notar i viure aquí ens converteix en ser lents i poc àgils, i sobretot sense l’espurna de vitalitat de que presumíem mentre pujàvem. La lentitud esmorteïda amb què cau la neu es transmet al nostre estat d’ànim. No és fàcil conviure amb un estat de lassitud física.
En aquest sentit la baixada al CB Xinès és com una fugida cap a la vida, i a cada pas un té la sensació que la vida t’entra pels pulmons amb una ansiosa desesperació. L’espectacle a més a més és magnífic. La glacera del Rongbuk oriental s’obre pas enmig d’una vall d’altius torreons dolomítics fins a desembocar a la glacera principal, punt on es descobreix el Pumori i totala cara Nord de l’Everest. És així com hom entra de nou a la vida, envoltat d’una bellesa albada i silenciosa, perquè el millor de tot va ser poder gaudir d’aquell dia completament sols, talment amb la sensació que érem els primers en descobrir aquest lloc. I un cop més, podia constatar la profunda connexió que ha establert el meu esperit amb aquest racó del món.
El dos dies que vam estar al CB Xinès van ser tranquils amb un preciós descobriment. El segon dia ens vam apropar al petit monestir de Dupkhang. Més antic però menys conegut que el cèlebre monestir de Rongbuk i situat un quilòmetre després, encara no l’havia visitat mai. I és que, camuflat amb un precís mimetisme cromàtic i formal amb les roques agrestes on està encabit, passaria inadvertit si no fos per la quantitat de banderes d’oració que el culminen. Segons em diuen, es tracta d’un dels temples més importants del budisme. I no m’estranya. La presència de fons del Chomolungma –el topònim original tibetà d’Everest- i els altius i imponents torreons que el custodien infereixen a l’indret un estat de solemnitat i d’espiritualitat que cap arquitectura grandiloqüent podria arribar a aconseguir. Passejo durant un hora en silenci pel laberint de stupes i temples, la majoria mig derruïts. Fotografio insaciablement. Voldria capturar l’esperit que flota en l’atmosfera. No en vaig ser capaç. El lama que habita en solitari el temple, m’invita a entrar-hi. Li indico amb gestos primitius que vull escalar el Chomolungma. M’agafa del braç i em porta fins un mural, on hi està representat el Chomolungma. Amb un gest entenc que em desitja sort. Ens mirem de fit a fit durant uns segons i entre els dos s’estableix un vincle intemporal, difícil d’explicar. Acabem somrient. Un somriure que apropa dos móns tant diferents i que al mateix temps enllaça el nostres dos Chomolungma particulars: el seu objecte de culte, el meu objecte d’adoració.
Portem gairebé una setmana al Camp Base Avançat (CBA) situat a 6.400 m i amb aquest període donem per bo el procés de pre-aclimatació. Ha estat una setmana certament dura. Pujar a viure aquí és un salt important difícil de tolerar pel cos. Les tasques han estat diverses. Hem instal·lat el campament, amb una feina intensa de crear plataformes, muntar tendes, i organitzar tota la tecnologia i el material. I per altra banda, després de celebrar la “Puja” el dia 27 -la cerimònia budista per sol·licitar sort i protecció al Déus-, ahir donàvem per encetada l’escalada pujant al Camp 1, situat al mític Coll Nord a 7.000 m.
Repeteixo que ha estat una setmana dura ja que fins ben bé avui, un sent que el cos està en tensió permanent, en lluita contra la falta d’oxigen i contra un element també molt important, l’intens fred. En aquest sentit la setmana ha estat també molt soferta. Des de que vinc a l’Himàlaia que mai havia patit tants dies de vent intens. Em sembla que l’Empordà queda petit al costat de la influència permanent i tossuda del Jet-Stream, els forts vents constants propers l’estratosfera que vacil·len al voltant d’aquestes latituds. Al CBA cada dia ha fet vent i fred i hem hagut de reparar diverses vegades les tendes, al mateix temps que durant les nits l’espetec constant de la lona de la tenda tan propera al cap ens ha despertat diverses vagades. I tot això a pesar de que el CBA està ben protegit, ficat al fons d’una olla formada pel Chantse de 7.500 m i el propi Everest. Però les ressonàncies altives i greus del fort vent en alçada acaben finalment repercutint en fortes fuetades de vent aquí a baix.
Ahir, la pujada al Coll Nord, va ser tot un suplici. Fins i tot vaig cometre l’error inexpert d’intentar posar-me la jaqueta de plomes a mig camí, una acció que va acabar amb la promesa de més calor volant pels aires. Una sobtat cop de vent se la va endur cap al plateau del Tibet; només espero que algun pastor tibetà en faci un bon ús.
També l’esforç de mantenir la informació ha estat important. Com a exemple el vídeo sobre la “Puja”, que vaig filmar i muntar el mateix dia, i que va suposar un esforç d’imaginació i concentració contra al dispersió mental de l’alçada i contra el fred. Editar durant unes hores a 6.400 m i a -10º no és una tasca fàcil.
La previsió és que el fort vent segueixi uns dies més. I per tant, hem pensat que el millor serà baixar a descansar uns dies al CB Xinès. Tornarem al CBA cap al 3 de maig.
El dia 23 d’abril, el dia de celebració més bonic a Catalunya, vam arribar al Camp Base Avançat, situat a uns imponents 6.400 m d’alçada. El trajecte que separa el CB del CBA discorre durant 23 quilòmetres dins la glacera del Rongbuk Occidental. Ara escric des de la nostra tenda-oficina provisional absolutament abrigats, a bastants graus sota zero i encara sota els efectes recents dels canvis sobtats d’alçada i de temperatura.
El cos encara no sap ben bé on és. La ment és poc àgil i l’esperit està certament una mica confós. Portem dos dies movent pedres amunt i avall, creant plataformes a pala i pic on hi havia pendents de roca i gel, muntant tendes i avui per fi instal·lant temporalment les plaques solars i els terminals d’internet via satèl·lit. Aquesta és tota un part que no surt mai ni a les cròniques ni a les imatges, però que és tant o més important que les més fructuosament visibles.
Només arribar aquí, els yaks –els animals de càrrega que carreguen tot l’equipament- ens van deixar les càrregues en un lloc equivocat, o en tot cas, en un punt impossible per a instal·lar-hi el nostre Camp Base. A corre-cuita vaig haver de buscar un nou emplaçament, enmig d’un fred intens i després d’un llarg dia de marxa. Un cop trobada una ubicació més adient -prèvia negociació amb una altra expedició- vaig haver de buscar uns altres yaks ja que els nostres ens havien abandonat durant la recerca. Després d’una altra negociació amb uns tibetans, vam poder traslladar part de la càrrega des del lloc on l’havien abandonat fins al nostre Camp Base definitiu. Encara que sembli mentida tot el procés ens va costar unes tres hores. El personal de l’agència va arribar molt tard ja que el cuiner no es trobava gaire bé i va venir molt lent. Exhausts ens vam posar a condicionar un plataforma per muntar-hi una tenda-cuina provisional. Després de quatre hores de fred i angoixes preníem la primera tassa de sopa. Ja era gairebé de nit.
Malgrat les dificultats, els records dels dos dies de marxa fins aquí, i tot i que em queden ja molt llunyans, els tinc ben presents. El trajecte que remunta la glacera del Rongbuk Occidental recorda el Gran Canyó del Colorado. El capvespre al Camp intermig, va ser un tast de convivència esporàdica amb els pastors tibetans que condueixen els yaks. Com si la nostra també fos una vida nòmade, el llenguatge gesticular aproximava dos móns molt diferents, un intercanvi que sempre m’ha entusiasmat i que em transporta, si se’m permet la càndida il·lusió, a les sensacions dels primers exploradors. De fons, la càlida fressa dels yaks, dispersats una cinquantena en l’estret espai en el qual convivíem tots plegats. Animals feixucs i potents, de cornamenta desafiant, de perfil geperut semblant als dels búfals americans, a primera vista semblen lents, pacífics, indiferents i submisos, però desperten amb esporàdiques reaccions que desvetllen el seu passat més salvatge i indisciplinat.
Els torreons vermellosos uns mil metres per sobre dels nostres caps, ens podrien transportar a un altre món, però el “dalbat” -el típic plat nepalí d’arròs i llenties- que mengem a peu dret ens recorda que estem al Tibet i que l’endemà arribarem al peu del Chomolungma, l’Everest en l’idioma tibetà. Avui ho recordo, mig tremolós, el fred intens, l’aire escàs, la il·lusió plena.
+ info ; http://blogs.lavanguardia.com/cat14x8000/
Comentarios